Identitats perdudes, silencis que maten

El teatre de Ponent estrena una doble sessió amb dues obres de l’argentina Griselda Gambaro

PEP BARBANY

¿Perquè escollir entre drama o humor quan propostes com Gambaro x 2 permeten gaudir en un pack teatral de dues refrescants històries on, com a la vida, no hi ha blanc o negre? A les històries de la novel·lista i dramaturga argentina Griselda Gambaro la tendresa, l’humor i la tristesa es barregen amb una extravagant naturalitat. I és aquesta proximitat, aquesta autenticitat la que transmet la proposta dirigida pel fundador de l’escola de teatre La Casona, el també argentí Fernando Griffell, una sessió doble que s’ha pogut veure aquest cap de setmana al teatre de Ponent i que estarà en cartellera fins diumenge vinent.

La primera de les històries, El nom, és el trist i colpidor monòleg d’una criada que, anul·lada per la naturalesa del seu treball, ha perdut el nom, i amb ell la identitat. Cercant l’escalfor d’un Sol que li pugui acariciar les galtes i l’ànima, enceta una conversa amb un bust. Les seves paraules descriuen els records de les cases on ha servit, i en elles ressona la ràbia i la impotència de veure com cada “senyora de la casa” li posa un nom diferent. Una feina anònima implica persones anònimes, invisibles; el que importa és la tasca que realitzen, i el nom, la persona i els sentiments que hi ha al darrera són secundaris. Aquesta adaptació total al medi implicarà també que, a cada casa per on passi, la protagonista (impecable treball d’Eva Parets) tingui la possibilitat de viure i sentir què significa ser mare (cuidant i veient créixer el fill d’una altra) i ser filla (sent objecte de la confusió mental d’una vella tant irritant com inseparable).

Després de la tendresa i la tristor, un petit canvi de decorat en la foscor ens situa en una perruqueria on l’humor i el terror es donaran la mà. Dir que sí explica el xoc entre un perruquer terroríficament seriós i silenciós i un client insegur incapaç de deixar de parlar i incapaç de negar-se a res. Aquí els gestos i les mirades són claus per escenificar el contrast de personalitats. Vicent Domingo, fantàstic, entra a escena amb una americana blava de conserge, bigoti ridícul i cabell enganxat de colònia. El seu posat, tímid, encorbat, diu més que les continues ficades de pota. Temorós del silenci del perruquer la tensió creixerà paral·lela als riures del públic, a qui espera un impactant final.

Crítica de teatre

EL GRAN INQUISIDOR

3 estrelles

Només cal fer un cop d’ull a les notícies per adonar-se que la contradicció entre el missatge de Jesús i les hipòcrites actuacions i paraules dels ministres de l’Església continua essent un tema tremendament actual. El gran inquisidor, un dels capítols més coneguts d’Els germans Karamàzov, de Fiódor Dostoievksi, relata la trobada entre un cardenal inquisidor de la Sevilla del segle XVI amb Jesús. Moisès Maicas i Josep Minguell l’han adaptat i el presenten com un monòleg que Minguell, perfecte en gestos i to de veu, interpreta amb l’única, silenciosa i serena interpel·lació de Laia de Mendoza, el femení rostre de Jesús. Davant el mestre original, aquest home desemmascara el seu rostre, ressentit, sorprenentment ateu i famolenc de poder. Convençut que la llibertat proclamada per Jesús fa infeliços els homes, accepta de bon grat indicar-los un camí sense pors ni dubtes. Qui millor que ell per donar alhora als febles el pa del cel i el pa de la terra?

El resultat és una peça íntima, densa, molt filosòfica, davant la qual cal adoptar una actitud de pacient atenció ja que l’interès, la intensitat i la profunditat del que es diu en poc més d’una hora, sota la dèbil llum d’uns ciris, demanen una relectura.

Pep Barbany

Crítica de Teatre

EX

2 ESTRELLES

Fa temps que el director i actor Abel Folk té clara quina és la formula de l'èxit, almenys si ens fixem en les xifres de taquilla de produccions com Pel Davant i Pel Darrera, Mentiders o Pels Pèls. Ara, després de dirigir a Joan Pera a Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes ha aterrat al Teatre Borràs amb Ex, una comèdia dels francesos Muriel Robin i Pierre Palmade que no tant sols ha adaptat, sinó que dirigeix i co-protagonitza amb Àngels Gonyalons.

L’argument, ben simple, ens explica la vida d’una parella després del divorci. El resultat dels diàlegs i els gags, no tant sols són previsibles, sinó que insisteixen de nou en un sentit de l’humor forçat, gastat, ple de tòpics on l’originalitat i l’acidesa (no feu cas de la intensa i enganyosa publicitat) brilla per la seva absència. El ple a sala i les rialles constants, però, demostren que aquest tipus de comèdies té el seu públic, espectadors que no busquen res més que passar una bona estona. I és que en això de distreure Ex compleix amb escreix, en part gràcies a la simpatia que desprenen Abel Folk i Àngels Gonyalons i a l’àgil ritme de la proposta.

I si alguna cosa destaca del conjunt és l’envoltori, ja que és en l’escenografia on s’ha concentrat l’esforç per oferir alguna cosa diferent. Resulta curiós el cub giratori dissenyat per Montse Amenós que, sota uns festiva combinació de música i il·luminació, aconsegueix en segons i amb molt pocs elements situar l’acció. Una aposta gens habitual en comèdies d’aquest estil, on normalment els decorats són formals i on tot es dóna mastegat a l’espectador. S’agraeix també l’assessorament del Mag Lari, que ha aportat idees com el motxo que desapareix dins el cubell o rapidíssims canvis de vestuari. Detalls de màgia al servei d’una història més graciosa que divertida on per no faltar cap tòpic la criada és una immigrant sud-americana i la dona no sap conduir.

PEP BARBANY

CRÍTICA DE TEATRE

Hedda Gabler

4 estrelles

Podem triar el nostre camí cap a la felicitat o estem condemnats sense remei a viure insatisfets? Hedda Gabler, un dels textos més brillants de Henrik Ibsen és, més enllà d’un descarnat retrat de la burgesia, un clàssic universal i atemporal. Aquesta dona d’ambició sense límits, de ment recargolada i preocupada fins l’obsessió pel luxe i les aparences, ens remou les parts més fosques i desagradables de l’ànima. És per això que Pau Carrió, en la seva estrena com a director a la Biblioteca de Catalunya, ha optat per oferir la història com si fos un assaig, despullada dels artificis i la sofisticació vistes en la magnífica versió de Thomas Ostermeier (vist l’any passat al Teatre Lliure). Carrió centra la seva atenció en el text i els actors i els únics elements escènics són una taula i unes cadires, unes copes i el jazz de Llibert Fortuny en un tocadiscs. L’encert de triar Àurea Márquez, fantàstica, en el difícil paper de Hedda, i el correcte treball de la resta d’actors, és el millor d’aquesta versió que permet gaudir de l’essència d’Ibsen, malgrat s’intueix una falta de contundència escènica que resta emoció i ànima a la proposta.

PEP BARBANY

“Què té de dolent estimar d'una altra manera?”

La cabra, o qui és Sylvia? omple dos dies el Teatre Auditori i entusiasma amb la seva divertida història d'un amor “diferent”

Un home amb una carrera brillant, un matrimoni perfecte, un retrat de família immillorable. I enmig, una cabra. Aquest és el cartell i el divertit i alhora inquietant punt de partida de La cabra, o qui és Sylvia, que dijous i divendres va omplir la sala gran del Teatre Auditori de Granollers. L'obra, d'Edward Albee, i traduïda, dirigida i protagonitzada per l'actor Josep Maria Pou, ha arribat a Granollers després d'un exitosa temporada a Barcelona.

L'escenografia, espectacular, dóna la rebuda al públic, en una d'aquelles nits de teatre en majúscules. Som al saló d'una luxosa casa. El marbre i la fusta noble presideixen un espai exquisit, esperable d'un exitós arquitecte. La conversa inicial entre Martin (Josep Maria Pou) i Stevie (Marta Angelat) ens presenta un matrimoni dels que fa enveja, en el qual els anys no han fet perdre la ironia i el sentit de l'humor. Però ja se sap que ningú no és perfecte i darrera les aparences de felicitat “tothom té draps bruts”.

La primera meitat de La cabra, o qui és Sylvia transcorre en un clima de complicitat amb el públic. És molt difícil no saber, encara que només sigui pel títol de l'obra, que un dels moments culminants de la trama és quan Martin, el protagonista, assegura estar enamorat d'una cabra, i per tant qualsevol gest i qualsevol frase condueix i anticipa la confessió. No hi ha sorpresa doncs, en aquest sentit, i l'aparició de Ross (Blai Llopis, correcte), un dels millors amics de Martin i que li intenta fer una entrevista per a televisió, no fa més que allargar l'esperat moment. Fins llavors, els diàlegs són un pèl forçats i les interpretacions, tot i que brillants, són exagerades i poc creïbles.

És a partir del moment en que tots els protagonistes coneixen la sorprenent i peculiar fixació de Martin per una cabra, la Sylvia, quan el text d'Edward Albee mostra tot el seu potencial, la seva tremenda capacitat d'arrencar riures d'un tema com la zoofília, gens fàcil de tractar. Aquí no hi ha morbositat, i per sobre de tot no hi ha prejudicis. Albee s'atreveix fins i tot a qüestionar si és possible estar enamorat d'un animal, i l'explicació detallada de la història d'amor de Martin és capaç d'arrencar tendresa, una estranya tendresa. “Què té de dolent estimar d'una altra manera?”, afirma sincer el protagonista. És interessant també l'intent per introduir el tema de l'homosexualitat, encarnat pel indefinit i mal dibuixat personatge de Billy (sobreactuat Pau Roca), el fill adolescent de la parella.

Però per de l'estranya sensació de riure amb una situació tant estranya i absurda com divertidament increïble, l'esclat de tant difícil confessió condueix a un intensíssim duel interpretatiu entre Josep Maria Pou i Marta Angelat, que ratllen la perfecció en la llarga i tensa conversa (ceràmica i demés decoració feta bocins pel terra) que condueix a l'inevitable enfonsament del matrimoni perfecte. El final, impactant, d'aquells que no es poden explicar, culmina gairebé dues hores que han passat volant

Un empalagós i exitós autohomenatge

Manolo Escobar repassa a Granollers la seva vida i cançons davant d'un públic entregadíssim i emocionat

Sembla que “el carro” té encara corda per anys, talment com si el temps s'hagués aturat. “Hi ha artistes que fins i tot quan sembla que ja no hi són, continuen estant-hi”, afirma contundent dalt del piano el dramaturg i actor barceloní Marc Rosich, en un moment de l'espectacle De Manolo a Escobar. I és que, si deixem de banda qualsevol valoració artística i acceptem, sense remei, que hi ha gustos per tot, cal assumir que, en el món de la música i l'espectacle hi ha artistes que, amb un conjunt de cançons que continuen essent un himne per a tota una generació (principalment la de la immigració procedent d'Andalusia) aixequen passions irrefrenables, fins i tot abans que s'aixequi el teló. I això és el que es va posar de manifest aquest dissabte i diumenge amb l'èxit aclaparador i indiscutible de Manolo Escobar a Granollers. L'impressionant ovació i connexió emocional del públic amb Escobar de principi a fi de l'espectacle són quelcom que no es pot explicar amb paraules.

Tant se val si el que s'ha volgut vendre com un espectacle teatral sigui tant sols un correcte concert autohomenatge egocèntric, empalagós i farcit de falsa modèstia i u. No importen ni l'estranya i molesta manera de parlar de Marc Rosich amb posició seductora dalt el piano ni que el seu text pretesament graciós sigui tant sols una gran ensabonada destinada a pujar l'ego d'Escobar i a explicar l'èpica i novel·lesca biografia d'una vida de començaments sempre molt difícils i d'èxit sorgit de la pobresa. Cada cançó té aquí un significat emocional i vivencial per a cadascú dels espectadors que transcendeix qualsevol encert o idea teatral. Si el Manolo ens canta de nou, la resta no importa. Als mites se'ls perdona qualsevol defecte, i el més terrible entre els artistes, l'ego i l'orgull sense mesura, són els que, finalment l'entronen a un èxit gairebé etern.

Riures amb garantia d'èxit

Joan Pera torna a omplir el Teatre Auditori amb la seva darrera obra i el mateix personatge de sempre

Hi ha actors com Joan Pera que han assumit amb tant força un rol, un personatge, que la seva presència escènica acaba transcendint l'argument de l'obra. Tant se val quina història protagonitzin i poc importa que la resta d'actors, secundaris sense remei, s'esforcin per fer funcionar els seus personatges i per ser graciosos. Ells són, de principi a fi, els protagonistes absoluts, i el fidel i entregat públic que omple cada funció paga l'entrada disposat a riure qualsevol gest, paraula i fins i tot els errors i les improvisacions, que sovint acaben passant per damunt de la història i de la resta d'actors.

Dimecres i dijous, al Teatre Auditori de Granollers, i sense Paco Moran, la seva inseparable parella teatral des de fa molts anys, Joan Pera va demostrar una vegada més que està en forma, i que les seves innegables i molt eficaces dots còmiques funcionen molt bé en històries ben diferents. El punt de connexió en aquestes històries és el protagonisme de personatges que sempre són exagaradament histèrics, histriònics i predestinats a ficar-se en embolics. Pera, conegut també per ser el doblador de Woody Allen, sembla haver adoptat les neurosis presents sempre en els films del director i actor novaiorquès, i si un tanca els ulls

“Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes”, dirigida altre cop per Abel Folk (sembla que ha trobat la fòrmula de l'èxit amb espectacles d'humor per a tots els públics) està basada en un text de Claude Magnier. És una divertida història d'embolics sense solta ni volta que el còmic frances Louis de Founes va popularitzar amb la pel·lícula que l'any 1967 va dirigir Edouard Molinaro. L'argument és tant simple com absurd, tant intrascendent com embolicat. El senyor Costabella (Joan Pera) és un empresari ric que viu sense maldecaps amb la seva dona (Mont Plans, divertidíssima i que reclama un major protagonisme) i la seva filla (Mireia Aixalà, en un registre histèric i infantil que borda). Però aquesta estabilitat es veurà importunada pel seu col·laborador i home de confiança, l'Àngel, que irromp a casa seva a primera hora del matí per exigir que li puji el sou per poder demanar la mà de la seva xicota. La situació esdevé més i més caòtica, sobretot quan Costabella descobreix que la noia amb qui es vol casar l'Àngel és la seva pròpia filla, i que a més l'Àngel l'ha estafat amb un tripijoc en els balanços de l'empresa. L'Enriqueta, la criada (costa veure Llol Bertran en un paper secundari), Bruno, el massatgista personal, i Òscar, el xofer s'afegiran també a l'embolic.

Malgrat l'excessiva durada de l'obra, necessària segurament per desfer l'embolic on tres maletes d'identic aspecte acaben sent protagonistes, les riallades del públic omplen la platea de principi a fi. Joan Pera, que sembla haver sumat al seu rol els papers que assumia Paco Moran, porta fins al límit, fins a l'absurd les seves ganyotes, els seus gestos, i les seves improvisacions i errades són aplaudides i fins i tot esperades. Se li pot criticar aquest excés d'improvització, aquest afany de fer el pallasso sense parar, però cal reconèixer que aquest camí sense tornada cap a l'histrionisme còmic li funciona molt i molt bé.